CLAQUÉ

El claqué és una dansa originària dels Estats Units consistent en l'accentuació rítmica d'una peça musical bàsicament picant amb els peus a terra amb unes normes i gramàtica determinades. Els claquetistes necessiten claquetes de ferro a la sola de les sabates, una al taló i altra a la zona dels dits i els coixins dels dits, i un terra de parquet o de fusta. L'objectiu primordial del claqué és el musical, com a instrument de percussió, i no és claqué si no sonen totes les notes que han de sonar.

Neix a meitat del segle XIX de la barreja d'un ampli espectre d'estils de percussió: balls ètnics predominantment africans, anglesos, irlandesos (clog dance) i escocesos. El seu desenvolupament és paral·lel al del jazz i el del musical, però també al del ragtime, el swing, el bebop i les avantguardes musicals i els sons de la Machine Age (cotxes, soroll del metro i dels avions...). En el seu desenvolupament han jugat un paper molt important totes les grans revolucions musicals.
Les dues modalitats de claqué més conegudes són les impartides per l'Escola Anglesa, que empra els cops de taló per indicar el final de les peces, i per l'Escola Americana que utilitza taló i punta
A l'actualitat el claqué es pot estudiar com a dansa (o alguns el consideren un instrument de percussió) d'una manera més aviat acadèmica i sobretot destinada a espectacles de teatre musical o com a complement a la formació d'actor. A altres llocs, de entre els quals destaca Barcelona, el claqué es veu com un instrument musical popular, que es pot afegir en una improvitsació d'un quartet de jazz (una jam) per a participar en festetes anomenades Tap-Jam, o com a part integrant d'altres espectacles als quals la percussió té un paper fonamental. En aquestes, les dones solen anar vestides amb pantalons i rarament duen sabates de taló, es balla amb diferents estils de música i s'integren noves modalitats, com el claqué sobre sorra (sand dance), que va un soroll diferent en fregar el peu sobre ella. L'origen d'aquest estil barceloní cal buscar-lo a l'escola d'arts escèniques El Timbal. A més, no cal oblidar certes danses populars gitanes, zínganes i escoceses, angleses i irrlandeses, per exemple.